Un gran repte, aconseguit

Avui he fet una cosa que no me l'esperava: he pujat un gran desnivell del parc natural del Garraf, conegut pels excursionistes i amants de la terra del mateix com a "pujada dels penitencs".

Éren les dotze menys deu. Estava a l'inici del meu gran repte al qual m'enfrontava. He començat a pujar. Arribava a la primera curva i em deia: -Buah, això és massa fàcil!
Poc a poc, anava pujant una mica més aquell terreny ple de roques de pissarra, algunes de les quals relliscaven en el pas de la roda de la bicicleta per sobre d'elles.
Passava en grup d'excursionistes. Em donaven ànims perquè arribés fins al final. Jo en tenia moltes de ganes d'arribar. El plat fort es presentava en forma de pujada d'un 18 %.
Apretava i apretava per poder arribar fins a la curva següent, i allà, parar, si calia.
Bec un glop d'aigua. Penso en guardar-ne per si no podia tornar, com li va passar a un noi al Cañon de Colorado, on va quedar atrapat cinc dies fins amputar-se el braç.
Quan acabo de fer tot l'esforç possible, trobo el final del meu repte.
Em somprènc. Molt. Massa. Fins i tot pregunto el veu alta. -Ja, ja s'acaba? Ja he arribat?- dic.
Uns anys abans vaig pujar caminant. Se'm va fer llarguíssim. Fins i tot, penso que em vaig cansar més. Això demostra que a un li agrada més fer les coses a la seva manera, perquè, vulgui o no vulgui, sempre li sortirant millor. Ho dic per aquesta experiència, que de ben segur, em quedarà ben marcada.

Borja