Diumenge dia 6 de febrer vam jugar a Viladecans, a una escola on es juga a bàsquet. Tot sembla normal, fins ara, (un equip de bàsquet que juga a una escola del seu poble del costat) però el problema i a la vegada interessant per a mi es que ens hem ficat en la lliga més dura i més alta de la nostra categoria de bàsquet de Catalunya. Per posar un exemple, a finals de febrer juguem conta el F. C Barcelona, de la nostra categoria. Sí, si, contra aquell club amb tant de reconeixement, el F. C. Barcelona.
El cas es que vam perdre. I clar, el nostre entrenador es va enfadar molt, però no perdre, sinó per donar tan mala imatge del nostre equip als nostres pares, a l'afició, al club i, sobretot, als nostres entrenadors envers un rival tan directe com es el Viladecans. Tot el següent, jo crec, va influir una mica (o força) en el nostre joc: la pista relliscava, feien bloquejos... Però el que sí que van posar més que nosaltres eren les ganes, segons el nostre entrenador (tenia raó). I és clar, evidentment, ens va tocar "pringar" la setmana següent, durant els entrenament.
Encar no sé com vaig poder aguantar aquell entrenament tan bèstia. Ho juro.
Era dimarts. Córrer i córrer sense parar gens d'estona, això durant una hora i quinze minuts.
Vaig acabar amb les cames fetes "merda", parlant malament. Va ser un d'aquells dies que no s'obliden fàcilment, tot i que s'acaba un no recordant-se en uns dies (almenys jo.
I com bé deia al principi, l'error va ser l'actitud que vàrem tenir envers el partit en el qual jugàvem.
I aquesta és una de les meves vivències que he viscut des de que vaig obrir aquest bloc.
Borja J
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada