Crisi humanitària

Cada cop són més persones. És un grup de població que no deixa de créixer desde fa uns quants anys. Escorcollen qualsovol indret que troben i creuen que hi ha coses de valor, encara que mínim. Fins quan pot durar això? Quan s'acabarà? Que pot passar en el futur? Són aquelles persones que busquen coses per vendre, i fins i tot menjar, allà on els que encara no caigut en la pràctica d'aquesta endemoniada activitat llençenel que ja no volem. Els que busquen ferralla, i ara també paper i cartró. Són d'ultima generació, no existien com a tals fa uns anys, alguns fins i tot caminàven amb nosaltres, els coneixem de prop. Moltes vegades quedo admirat per la seva valentía, de fer el que sigui per trobar alguna cosa per, simplement, mantenir-se viu. Es podría dir realment que són com animals, rosegadors. Tinc una experiència que va sobre això. Fa un parell de mesos vam haver de llençar una màquina de tallar gespa, part d'ella de ferro, que no funcionava. La vaig deixar al costat del contenidor perquè era difícil ficar-la dins el contenidor, i va haber un home d'una trentena d'anys que se la va quedar mirant. Uns quinze minuts més tard, quan vam agafar el cotxe per a anar a comprar, vam veure quatre persones, dos homes i dues dones (devien de ser parelles) que, realment, escuràven perfectament el que feia quinze minuts era una màquina de tallar gespa. Només hi quedaba un tros de plàstic del motor. Com quan un esquiron agafa una pinya i la deixa tota pelada? Doncs el mateix però amb humans.
Fins quan ha de durar? Quan aquesta gent es recuperarà i podrà tornar a viure com cal? No vul veure una dona que ha passat de vendre'm la fruita a arreplegar-me les deixalles. Aquesta no és pràctica per a humans. Ja n'hi ha prou.

Derroche en MAYÚSCULAS

Ésto es lo que se ha hecho en España durante muchos años: hacer cosas inecesarias. Un ejemplo muy sencillo es en la expo de Zaragoza, donde en el pabellón de España había un actividad que si participabas en una encuesta te daban un libro sobre la desalación en España, pero ojo, no un libro cualquiera, un cacho libro de casi dos quilos de peso, a todo color, DIN4 y en múltiles idiomas. Un libro que podría costar 20 euros o más en una libreria te lo daban gratis, ¿No era mejor hacer un simple papel explicando resumidamente lo que dice todo el libro? ¿No se podía haber vendido en vez de regalar? ¿No se podía haberlo hecho mas pequeño? Por cosas como ésta, que parecen tan insignificantes, ahora lo estamos pagando todos. Suerte que yo tengo este libro...
p.d: unas fotos para que os hagáis la idea de cómo es.

 

    Borja J.

LES 6 DECISIONS MÉS IMPORTANTS DE LA TEVA VIDA

Fa poc ens van fer una xerrada sobre el nostre futur acadèmic. Tot el que podíem fer després dels estudis obligatoris. Va haber un moment en el que un company va dir: "És que aquesta és una de les decisions més importants de la nostra vida". Aquesta frase em va obrir la ment; i deprés em vaig plantejar "Les 6 decisions més importants de la nostra vida". Jo crec que son les següents:
1. Escollir una carrera universitària, un camí a estudiar per a la vida.
2. Compartir la vida amb la persona que més pots estimar al món.
3. Tenir o no tenir fills amb aquella persona.
4. Tenir un gos o un gat.
5. Escollir la casa que s'adapti millor a la teva vida , i la seva hipoteca.
6. Conèixer la millor manera de morir.
Evidentment hi ha moltíssimes més decicions, però jo les més importants són aquestes cinc. I vosaltres, què en penseu? 
P.D: la 4, la més important de totes. 
Borja J

El "com" i el "per què": mai tan diferents

La bona vida i un "currante"

Pensava en què podria ser en el futur, de què podria treballar i quines carreres podria fer, ho parlava amb el meu pare, quan em va explicar una cosa que em va marcar: el "com" i el "per què" d'un treball. Em va dir que pensés en un clar exemple. Un supermercat. Tothom sap "com" col·locar els aliments, el reponedor fa aquesta feina, però hi ha el director de la empresa que sap el "per què" aquell empleat ha de reposar aliments. Pagar el treballador per saber "com" col·locar els aliment costa 800, n´hi ha tres: 2400. Però cada mes, gràcies a la gent que va a comprar es recauda 3500. Restem 500 per neteja, reparació i quotes relacionades amb el negoci. Éstà clar, hi ha un guany de 600. Aquest guany és per al director de la cadena de supermercats. El director de Zara i altres botigues de roba és el més ric d'Espanya. Ell ha pensat com sortir guanyant i li ha sortit bé. Ara és mil·lionari. Creq que és aquesta la veritable raó dels diferents sous que hi ha en les persones en l'actual societat en què vivim.

100 anys de d'increïble i veritable història

Feia dotze hores ara fa cent anys que el vaixell Carpathia rescatava els 706 passatgers que van embarcar als bots salvavides del Titanic.

Banyera del camarot del capità Smith, al fons de l'oceà

Tothom coneix aquesta història, així que no té gaire sentit començar a explicar i explicar dades sobre aquest fet. M'he informat molt sobre el tema a wikipedia, documentals, programes de ràdio, imatges, blogs... i com que sé que a ningú li fa mandra veure unes imatges, un deixo un link d'un blog on hi ha gran quantitat d'imatges d'aquest maravellós tresor que ara resideix al fons de l'Atlàntic. http://www.rafaelcastillejo.com/titanic.html
100 anys de l'enfonsament del Titanic. El bonic de tot això és que mai s'oblidarà ni desapareixerà aquesta part de la història de la humanitat, s'anirà transmetent generació en generació.
I amb això n'hi ha prou.

Maleïda ignorància!

La ignorància, que dolenta és. Si. És molt dolenta, no en tots els casos, però sí en el que m'he trobat fa una estona a un supermercat. Entrava a per alguna cosa abans de sopar quan al anar cap a la caixa escolto un noi que li diu a un altre que "podia contener restos de otros frutos secos". Deia que ho feien tot en una mateixa màquina i que per això podien quedar restes. L'altre noi, sorprès i atent aprenia una cosa que fins i tot el meu germà de deu anys ho sap. Les pintes, és clar, no éren les de una persona normal. Com que aquest noi no sabia i aprenia una cosa tan lògica i bàsica com aquella? Penso com està el món.

¿Contrato o tarjeta?

Vuelvo de estudiar de plaza Universidad, en Barcelona. Al llegar a la puerta de mi bloque, el teléfono me empieza a vibrar y sonar la música que programé. Es mi madre. Me dice que compre un par de barras de pan en el paquistanés que hay delante de casa.

Muchos se preguntan esto. Hay gente que piensa que es mejor el contrato por el propio hecho de que pagas un precio y llamas lo que quieres. Pero la pregunta es si llamamos y gastamos lo que nos ofrece la tarifa.


¿Es necesaria esta llamada? ¿No es más sencillo llegar a casa y subir a tu piso, y luego volver a bajar a comprar el pan? Pues no, hay gente que piensa que no. Yo prefiero pagar por lo que gasto. Seguro que a muchos jóvenes se les dijo de comprar un móvil sólo para hacer llamadas de emergencia, como por ejemplo decir que tienes que volver rápidamente porque alguien muy importante espera y tiene prisa.
Muchos seguro que piensan que 6 o 8 euros al mes no es dinero, pero eso hay que multiplicarlo por una permanencia (normalmente 18 meses) y sumarle el IVA 1 euro más): 126 euros. De acuerdo, sigue siendo poco dinero (según se mire). Ahora multiplicalo por los miembros de la família (3, por ejemplo): 378 euros. Vale, al mes 21 euros.
Pero claro, un poco de allí i un poco de allá, como la última factura del agua (68 euros) elevan el gasto a 89 euros. ¿Mucho o poco? Comprovad realmente cuánto gastáis en llamadas con vuestro teléfono móvil. Yo no gasto más de 2 euros (tengo una tarifa barata) pero no tengo ni consumo mínimo ni permanencia.

Borja J

Comer pescado durante el embarazo mejora la inteligencia de los niños

Eso dice un estudio de un publicado en la revista 'American Journal of Clinical Nutrition.
El estudio demuestra como unas mujeres que comieron más pescado durante el embarazo sus niños obtenieron más notas en unas pruebas verbales realizadas y un mayor adaptamiento presocial que los niños nacidos sin sus madres comiendo más pescado del normal. El estudio es seguro ya que se tomaron muestras de más de 2000 mujeres.
Yo, desde luego, si fuera mujer lo tendría en cuenta a la hora de estar embarazado, pues todos queremos lo mejor para nuestros hijos, no?

Más información: http://noticias.lainformacion.com/salud/genetica/comer-pescado-durante-el-embarazo-mejora-la-capacidad-intelectual-de-los-ninos-y-su-conducta-social_alOSjcJkyTvj5SZq5PoOJ3/

Borja

Grans pel·lícules

He vist moltes pel·lícules. La majoria m'han agradat. No sóc cap crític i res, però m'agradaria
comparar una pel·lícula amb una altra: Saw i Slumdog Millonaire.
Ignorants que pensarant que pel propi fet de ser Saw més coneguda diuen que és millor. No saben el que diuen. Slumdog Millonaire són valors. Una pel·lícula dirigida per Danny Boyle en la que es narra la vida d'un petit nen que es cria en un dels països més marginats: la Índia. Aquest noi té una vida injusta i plenade barbaritats la qual es veurà recompensada quan, de gran, decideix concursar en el programa "Who wont to be millonaire", un programa de televisió. Allà demostra que, com ell diu al final, està escrit, és el seu destí.
D'altra banda, Saw, que en total sumen ja set largumetratges, té a veure amb la posada de trampes d'una espècie de ninot a persones que no estimen la seva vida. Les escenes són realment fastigoses, pel meu gust, i no crec que tingui gens de sentit que algú es talli e l braç per no morir esclafat per un aparell. 

Sé que són diferents tipus de pel·lícules i diferents tipues d'estils, però Saw no té Òscars i Slumdog Millonaire en té 8, entre elles millor director, millor pel·lícula, millor guió i millor actor.

Aquí un deixo una llista amb grans pel·lícules que crec que poden aportar valors:
-En busca de la felicidad
-127 horas
-Ahora o nunca
-La vida es bella
-Oliver Twist
-Big Fish (aquesta aporta coneixement i maneres de veure la vida, és de l'autor de "Eduardo manostijeras")

Un somni ben extrany

L'avió que es va estrellar (Font: viven.com/FotosIneditas)

Aquesta nit he somiat un somni que demostra que el cervell humà és tan lògic com a la vegada irracional. 

Fa una setmana vaig veure la pel·lícula "Viven", aquella que va sobre un avió que s'estavella contra una muntanya de la serralada dels Andes, a sudamèrica, el 1972. El cas es que el somni té a veure amb aquesta pel·lícula. Comença en quant sembla ser que jo anava en aquest avió que s'estavella i pasen el díes, fins que una família amb un nen i una nena arriben en banyador per banyar-se a la platja (en els Andes no hi ha platja, logicament, perquè muntanyes). Aleshores jo li pregunto a la nena que com han arribat fins allà. La nena no entèn el que li dic i respon en anglès "I don't underestand you". El cas es que m'esforço a parlar-li en anglès r'apidament perquè m'entengui. Però ella em diu: "My mum don't wont to say were are we". Extranyat, el somni passa a una altra escena en la que veig com uns 300 metres més enllà hi ha unes cases molt boniques, penjades de la muntanya. Això potser ve del meu viatge a Àustria el passat estiu, i la nena, que la meva imaginació la ha recordat amb cabells rossos i ulls molt clars, típics en la gent d'orígen austríac. I aquí desperto per esmorzar i anar a entrenar, després d'aquests tres dies d'intenses fartades de menjar a cases de familiars.

Borja