Per fi ho he fet!

Estic que no puc amb les meves cames, però per fi he aconseguit pujar fins a les Agulles (muntanya del Garraf de 572 metres). ha sigut aquest matí. He vist força gent, ja que és diumenge. La Sentiu ha sigut un passeig, però als Penitencs ha començat la festa. Em costava moure els pedals de la bicicleta, sort que en aquell moment encara estava fresc. Dalt de tot, on vaig acabar la meva anterior ruta, he vist dos ocells que s'empaitaven com si un volgués alguna cosa que ell havia agafat.
He seguit. Des del camí es veien les Agulles. És una de les muntanyes més simpàtiques i elegants que he vist mai.
Arribava al Camp de tir, antiga zona on es feien proves militars amb tancs i escopetes, ja que hi ha una vall i és idoni per fer aquesta activitat.
Dos camins separaven la dura roca que hi ha en aquesta zona: la calcària. He agafat el camí que baixava fins una bassa per a incendis. Allà hi havia la pista forestal que em conduiria fins a la Clota, on allà he agafat el camí per fer cim. Començava a notar força cansament a les cames. He fet un bon esforç i he arribat. Hi havia una família que marxava direcció Begues. Allà casi en m'he fet enrere. Ja era tard. La una de la tarda. Però m'he dit: -He agafat la bici per estar content, però si paro aquí no ho estaré! I he seguit. Deu minuts abans d'arribar he trobat un noi que se li havia punxat la roda. He pensat que pel fet de dir-li només un "hola" en prendria per un maleducat. Per això li he dit que no portava càmeres de recanvi. Així que li he dit adéu i he seguit. Casi ja ho tenia. I si, ho he aconseguit. A l'arribar hi havia una família que menjava un entrepà. Me n'he anat a una part sol per relaxar-me. He pensat que menjar alguna cosa allí tendia un sentit especial, però no hi he pensat abans de marxar. No sé perquè haurà sigut...
El cas es que m'he sentit diferent, aïllat, lliure, ja que estar a més de 500 metres et fa sentir més gran, o potser més alt, no creieu?

Borja

Algunes fotos i vídeos:

Un gran repte, aconseguit

Avui he fet una cosa que no me l'esperava: he pujat un gran desnivell del parc natural del Garraf, conegut pels excursionistes i amants de la terra del mateix com a "pujada dels penitencs".

Éren les dotze menys deu. Estava a l'inici del meu gran repte al qual m'enfrontava. He començat a pujar. Arribava a la primera curva i em deia: -Buah, això és massa fàcil!
Poc a poc, anava pujant una mica més aquell terreny ple de roques de pissarra, algunes de les quals relliscaven en el pas de la roda de la bicicleta per sobre d'elles.
Passava en grup d'excursionistes. Em donaven ànims perquè arribés fins al final. Jo en tenia moltes de ganes d'arribar. El plat fort es presentava en forma de pujada d'un 18 %.
Apretava i apretava per poder arribar fins a la curva següent, i allà, parar, si calia.
Bec un glop d'aigua. Penso en guardar-ne per si no podia tornar, com li va passar a un noi al Cañon de Colorado, on va quedar atrapat cinc dies fins amputar-se el braç.
Quan acabo de fer tot l'esforç possible, trobo el final del meu repte.
Em somprènc. Molt. Massa. Fins i tot pregunto el veu alta. -Ja, ja s'acaba? Ja he arribat?- dic.
Uns anys abans vaig pujar caminant. Se'm va fer llarguíssim. Fins i tot, penso que em vaig cansar més. Això demostra que a un li agrada més fer les coses a la seva manera, perquè, vulgui o no vulgui, sempre li sortirant millor. Ho dic per aquesta experiència, que de ben segur, em quedarà ben marcada.

Borja